L'APARADOR DE L'ARXIU

EL MAS PRAT: DE MASIA EXTRAMURS A EQUIPAMENT PÚBLIC

Gemma Carretero i Verdaguer - Arxiu municipal de Torelló

L’edifici el Mas Prat, seu actual del Servei d’arxiu municipal de Torelló, està situat al C/ Capsavila, al nucli antic de la població, on conflueixen els carrers: Nou, Capsavila, Sant Feliu, Bonsuccés i Passatge de la Sagrera. Documentat ja des del S.XIII i fins a l’actualitat, el Mas prat ha estat objecte d’enèsimes restauracions i intervencions arquitectòniques. Ha passat de titularitat privada a pública i ha estat seu de diversos serveis locals i entitats.

1. Característiques i elements arquitectònics més significatius
L’edifici està format per tres plantes, més o menys rectangulars, l’última de les quals fou alçada en l’última intervenció arquitectònica el 2007.

Ja a simple vista i des de l’exterior s’observa com l’edifici sobresurt de la línia del carrer. Una característica ampliada per l’existència de l’aparcament públic a la part lateral i posterior faciliten que les quatre façanes quedin quasi al descobert; d’aquesta manera l’edifici adquireix una certa singularitat, autonomia i preeminència per sobre la resta d’edificis de l’entorn.
Una altre element significatiu i característic del Mas Prat són els brancals de pedra vista, a les obertures i a les dues cantonades de la façana principal. Aquestes estructures ens ajuden a identificar els elements “més primitius” de l’edifici i els afegits en reformes més modernes: no apareixen en cap de les obertures de la segona planta que fou alçada en les últimes intervencions; en canvi són presents en tota la resta d’obertures d’origen.
Les tres cantonades de la planta baixa també estan reforçades per brancals, seguint una disposició en cadena.
De la façana principal destaquen les tres obertures de la primera planta que es recolzen sobre les obertures de la planta baixa a través d’unes faixes de pedra (del mateix tipus que els brancals) entre la llinda inferior i l’ampit de les finestres superiors. De la porta principal en destaca també una llinda amb l’inscripció de l’any 1756.

2. El Mas Prat: masia extramurs
Fortià Solà en la seva obra Història de Torelló documenta ja el Mas Prat el S.XIV (1). En aquella època Torelló era conegut com a “parròquia de Sant Feliu del terme del castell de Torelló” i com la majoria de viles feudals s’articulava entorn a la Sagrera. El concepte sagrera prové del terme llatí sacrium i fa referència al terreny sagrat que compren trenta passes entorn a l’església i que gaudeix de protecció i immunitat eclesiàstica. A causa de la seva immunitat i l’amenaça d’excomunicació a qui envaïa o profanava aquest espai sagrat, les sagreres foren l’origen de la majoria dels pobles de la Catalunya Vella. En època de conflictes feudals i pillatges, les sagreres, sotmeses a la jurisdicció eclesiàstiques, oferien seguretat i protecció als seus habitants.
En l’actualitat a Torelló, vestigi d’aquesta antiga sagrera en queda encara el nom del pas de la sagrera.

A banda però, de la sagrera que esdevindrà l’origen del poble, existien un nombre considerable de masies dins del terme, però que es trobaven fora del recer d’aquesta i que comptaven, la majoria, amb un tros de terra per al sosteniment dels seus habitants. El Mas Prat era una d’aquestes masies que es trobava just a tocar dels murs de la sagrera, a la zona coneguda com el “Cap de la vila”, que més endavant donarà nom al carrer Capsavila.

Com s’ha comentat, Fortià Solà en la seva Història de Torelló documenta l’edifici al S.XIV i concretament l’any 1347, a partir d’un matrimoni entre l’hereu dels propietaris del Mas Prat, Berenguer Prat, i la filla d’un miliar Umbert Verdú; entre les diverses possessions que cada part aportava al matrimoni hi havia el Mas Prat.
Sembla ser que la família Prat, domiciliada al mas Les Basses de Sant Hipòlit de Voltregà va desprendre’s de part del seu patrimoni i en concret del Mas Prat durant el S.XVI. Les dades no són molt precises i fins i tot contradictòries, ja que Fortià Solà fa referència a una primera venda de la família Prat en favor de Feliu Puigdesalit l’any 1531, així com, una venda posterior de l’edifici a Bernat Calveria el 1594.

3. Els Calveria: paraires i emprenedors
A inicis del S.XVII trobem que el Mas Prat és propietat dels Calveria, una família de paraires molt prominent a la vila.
Els paraires van ser una figura clau de la indústria tèxtil catalana prèvia a la industrialització. Facilitaven i dirigien tot el procés per a l’elaboració dels teixits, en un moment en que no existien les fàbriques i la producció es basava en diferents operacions realitzades en llocs diferents. Els paraires actuaven d’enllaços de tot aquest procés; compraven la llana i la distribuïen als diferents especialistes responsables de les diferents operacions: el rentat, el cardat o pentinat, la filatura, el teixit, batarrat, molinat, tenyit… Una vegada acabat el producte, ells en feien la comercialització. És per això, que amb el temps, la figura del paraire va esdevenir un comerciant o home de negocis.
De tota la nissaga dels Calveria, destaca Bernat Calveria, paraire, emprenedor i negociant, responsable de la ràpida escala econòmica i patrimonial de la família, així com de la seva promoció social més enllà de Torelló.
El patrimoni dels Calveria va ser molt abundós: a Torelló comptaven amb diverses cases i els masos Prat (1594), Cervià (1606) i Llorenç; a Saderra els masos Tartera, Andreu i Coma.

Però a banda dels negocis amb els teixits que van arribar a estendre fins a Barcelona, els Calveria es dedicaven a la compra venda de terres i finques i a l’arrendament de drets i rendes senyorials. L’arrendament de drets era habitual, molts senyors feudals cedien a terceres persones el cobrament de les seves rendes locals i aquesta activitat va esdevenir una altra font d’inversions característica de molts paraires; de fet fou amb aquest tipus de “negocis” amb els quals la família Calveria tingué una embranzida econòmica més forta. En aquest sentit, els Calveria, conjuntament amb els Parrella i els Amalric, van ser els arrendataris de les rendes de la casa d’Orís a finals del S.XVI i cap a finals del S.XVI crearen una companyia per arrendar el delme i altres drets del senyor d’Orís .

Però a banda d’aquestes activitats econòmiques tan reeixides, els Calveria van establir lligams familiars amb membres de la petita noblesa local, paraires i pagesos benestants. Uns lligams que podem seguir-se a través de la genealogia de la família (2) i que els hi asseguraven el manteniment i l’increment de tot el seu extens patrimoni.

Per la seva banda, Bernat de Calveria també va participar activament en “l’administració municipal” de l’època, exercint de batlle consiliar de Torelló a finals del S.XVI i principis del S.XVII, concretament entre els anys 1594-1596 i 1603-1604.
Prova d’aquest càrrec la trobem en el Llibre del Consell. Aquest llibre és el document municipal més antic de l’Arxiu de Torelló, abasta una cronologia de 1548 a 1661 (tot i que amb algunes mancances) i recull les actes d’eleccions dels jurats. L’any 2008 des del Servei d’arxiu, i a través del programa de restauració de la Diputació de Barcelona, el llibre fou sotmès a un procés de restauració força exhaustiu, ja que es trobava en un estat de conservació força deficitari. Salvant les distàncies de l’època, podríem equiparar aquest llibre amb els contemporanis llibres d’actes dels plens. Les actes que hi apareixen no són consecutives ni molt exhaustives, però si permeten confeccionar llistes de batlles, jurats i entendre el procés d’eleccions d’aquests últims.
Bernat de Calveria apareix en algunes d’aquestes actes (compreses entre els anys relacionats supra) com a batlle de Torelló, així com, en les llistes per a les eleccions de jurats.
Concretament i a tall d’exemple per a poder il·lustrar el pas de Bernat de Calveria com a batlle, podem llegir la transcripció d’un fragment de l’acta del 24 de juny de 1596: “Dia 24 de juny es lo dia de sant joan de juny de l’any 1596
En Presencia de lo honorable Bernat Calveria batlle del terme de Torelló y los honorables en rafel amalric y bernat espadamala demuns jurats lo passat any en sent amb tots los de consell son estats trets y ab rodolins com jurats lo present any segimon jolis pages de la parroquia de sant visens de torelló y pere “…?” pages de la parroquia de sant martí sescorts y del terme de torelló com jurat segon y ordis? Tartera? de la villa de torelló los quals a qui presents an jurat lo carrerc de jurats y l’honorable batlle “a…?” dels dits rafel amalric y bernat espadamala demunts a presos jurament lo dit segimon jolis y pere fa”?” y ordis tartera com be y degudament fer … degudament y miraran be y la… Dit dia lo dit rafel amalric y bernat espadamala demuns an donat compte de llur anayada als dits segimon jolis y pere so(?) y ordis tartera y los an donat compta de tot que lo que los es estat comanat Primer los comanen una caxa amb tres claus ab tres trencadures dins la qual caxa estant x actes de pergami y x actes en paper y dins la dita caxa molts albarans y las talles Segon i prometen que acabat lo … de llur anyada donaran compte als jurats y promes de la vila del terme de torello.”

Per a poder comprendre un xic l’acta cal posar-nos en context sobre “l’administració local” de l’època. El Consell Municipal funcionava com a òrgan de govern local i podria comparar-se a l’actual ple de l’ajuntament. Estava format per el batlle consiliar i un nombre variable de consellers (segons l’època) escollits de les tres parròquies, dels quals, 3 eren nomenats com a jurats. El càrrec de jurat era d’un any i les seves funcions eren l’execució de les talles i pagaments col·lectius, l’administració dels béns del municipi i vetllar per al compliment de totes les disposicions que dictaminava el Consell.
L’acta transcrita anteriorment fa referència a l’elecció dels jurats que es feia cada any el dia de Sant Joan i en les quals hi assistien el consell i el batlle. Tal i com es descriu, en el mateix moment de l’elecció es feia el jurament del càrrec, així com, el passament de comptes per part dels jurats anteriors. L’elecció dels jurats es feia per insaculació, és a dir, es treien els noms dels jurats a sorts d’una bossa on s’hi havia col·locat el nom de tots els candidats; per aquest motiu es parla de “son estats trets y ab rodolins com jurats”.
D’aquesta manera i durant tot el S.XVII els Calveria van estendre els seus negocis de botigues de teles a Barcelona i Vic, esperonats per un constant increment del seu patrimoni, gràcies al bon negoci de l’arrendament de drets i els bons lligams matrimonials i familiars.

Però, enmig d’un patrimoni tan abundós quin va ser l’ús del Mas Prat per a la família? Era una font més d’ingressos o, pel contrari, era la seva casa familiar? No hi ha proves documentals sobre l’ús del Mas Prat pels Calveria, però tenint en compte, les dimensions de l’edifici, la seva bona situació i la reforma que hi realitzaren en el moment de comprar-lo, semblaria indicar que el Mas Prat fou la casa on els Calveria estaven afincats a Torelló.
Cal tenir en compte que l’estructura actual de l’edifici es deu a la reforma dels Calveria, ja que en el moment que la van comprar la casa es trobava en estat ruïnós (3). Fortià Solà, ens transcriu una part de l’escriptura de compra de la casa el 1594 per part dels Calveria: “tota íntegrament la casa del mas Prat, que al present amenaça reuina, des de l’abim fins al cel, amb el portal i les portes, l’era i la quintana, els horts i els hortals que hi ha al volt de la casa, comprenent-hi una feixa de quatre quarteres de sembradura”.

Durant el S.XVIII es perd la pista dels Calveria a Torelló i per motius que es desconeixen es van desvinculant del municipi, així com, del seu patrimoni.
Una de les últimes notícies dels Calveria és la participació de dos germans en Joan i en Josep Calveria en la defensa de la Barcelona assetjada de 1714 (4). Com ja s’ha comentat els Calveria havien estès els seus negocis a Vic i Barcelona, on van relacionar-se, com la majoria de negociants i comercials de l’època amb els sectors austriacistes.

4. L’Hostal de dalt: l’edifici públic
Entrat ja al S.XVIII, desconeixent-ne els motius i els procediments, el Mas Prat va passar a titularitat pública, propietat de l’Ajuntament de Torelló, que el va condicionar per a transformar-lo en l’Hostal de Dalt.
No obstant, això, l’Ajuntament ha de pagar-ne el senyoriu alodial a casa Vinyes i l’Obra de l’Església. El domini alodial era el dret que les cases grans tenien sobre els masos i les terres de la seva jurisdicció, que gravava l’edifici, les terres i les mateixes persones que hi vivien. Per aquest motiu i concepte, l’Ajuntament pagava a la Casa Vinyes un cens d’1 lliura i 10 sous i a l’església de Sant Feliu mitja quartera d’ordi (5).

Durant aquesta època, hi havia dos hostals al poble, l’Hostal de Dalt i l’Hostal Nou, aquest darrer situat al carrer del Pont, i eren establiments que es dediquen a la venda de vi, oli i pesca salada. Uns productes que eren monopoli de l’estat i la venda dels quals estava fortament controlada per l’administració i gravada per un impost directe. L’Ajuntament era l’encarregada de vetllar la venda d’aquests productes al poble i per aquest motiu n’arrendava la concessió als dos hostals a través d’una subhasta pública, en la qual podien concórrer les persones que volien portar aquests establiments.

Tenint en compte la cronologia, es molt probable que el Mas Prat patís una nova intervenció per a adequar l’edifici a hostal. Prova d’això, seria la llinda de la porta principal de l’edifici amb la inscripció de l’any 1756. Com es comentava anteriorment, la pedra de la llinda és del mateix tipus i època que les pedres dels brancals de les obertures de la primera planta i planta baixa, així com, els brancals en forma de cadena de les tres cantonades de l’edifici. Per aquest motiu, es pot considerar que aquests elements daten de mitjans S.XVIII, en les reformes que es van practicar a l’edifici per adaptar-lo a aquest nou ús.

5. El Teatre Gros: “Fes justícia al mèrit i honraràs la fama”
La zona que en l’actualitat ocupa l’aparcament municipal, a la part lateral i posterior de l’edifici, corresponia al número 4 del carrer Capsavila i en origen havia estat l’hort del Mas Prat.
L’edifici situat en aquest espai, era de propietat municipal i a mitjans S.XIX es va condicionar com a teatre, ja que el municipi estava mancat d’equipaments per aquest ús i s’utilitzaven espais petits que no reunien les condicions; aquest teatre es va inaugurar el 1850 i s’anomenà Teatre Gros.
Consultant el monogràfic “Notes per a una Història del Teatre a Torelló” (6) al programa de la Festa Major de 1993, així com l’escrit de l’Eudald Vila al programa de la Festa Major de 1971 dedicat a Ramon Sidera, coincideixen en considerar el Teatre Gros com el primer teatre de Torelló. No obstant això, hi ha petits indicis de l’existència d’un teatre anterior: primer en ser anomenat com a “Gros” dóna a entendre l’existència d’un altre teatre de dimensions més reduïdes. Per altra banda, consultant la biografia de Pau Rigalt i Fargas (Barcelona, 1778 – 1845) pintor i escenògraf català, impulsor del neoclassicisme plàstic a Catalunya se li atorga l’autoria d’unes “escenografies per al teatre de Torelló” pels volts del 1821 quan aquest residia a la població de Manlleu fugint de la important epidèmia de febre groga que castigava Barcelona. Una darrera dada que obre la porta a la suposició de l’existència d’un teatre més o menys important anterior al Teatre Gros.
Deixant de banda aquest darrer aspecte, cal considerar el Teatre Gros, com el primer gran teatre del poble, reformat i condicionat per a aquest ús. Per a poder-nos-en fer una idea, tenim una descripció literal de l’escenari en l’article de l’Eudald Vila “Una doble curriola de fusta amb l’eix també de fusta, indica el teló de l’escenari; una altra curriola més xica i una colla de trocets de corda penjades, expliquen on anaven els decorats; un ganxo de ferro rovellat ens recorda la il·luminació amb oli o carbur; dos rengleres paral·leles de caps de biga ens mostres l’amfiteatre i l’escala per a pujar-hi, confirmat per els bastiments de dues portes tapades, un sòcol de color negre i, per sobre, el color general del teatre d’un vermell magrana”. La cortina del teló “oferia, pintat, un gros medalló, decantat i rodejat de garbosos cortinatges. Al mig s’hi llegia aquesta sentència: haz justicia al merito y honoraras la fama” (7).
Segons aquests testimonis, el teatre no reunia massa bones condicions, però amb tot va tenir èpoques de molta activitat. Un d’aquests moments fou entorn al 1870, any en el que molts barcelonins van arribar a Torelló fugint de l’epidèmia de la febre groga. Entre aquests, el dramaturg Lleó Fontova, cofundador de la societat teatral La Gata i més tard la companyia Teatre Català al Romea. Fontova i la seva companyia van reactivar les representacions teatrals amb un ampli repertori, d’entre les quals destaquen les obres de l’autor torellonenc Joan Deordal. Joan Deordal (1803 – 1886) fou un adroguer torellonenc, gran aficionat al teatre. Actor i autor de vàries obres teatrals, se’l pot considerar com el primer gran impulsar del teatre al nostre municipi.
Amb tot però, el Teatre Gros va anar quedant obsolet i amb l’inauguració del Teatre Cirvianum el 1924 l’edifici va quedar tancat.

6. L’Escola Municipal: una reivindicació local
Entrat en desús com a Hostal ja a mitjans del S.XIX, l’ajuntament va decidir utilitzar una part d’aquesta infraestructura per a l’habilitació d’una aula i el parvulari de l’Escola Municipal.
L’adequació del Mas Prat com a Escola Municipal, cal situar-la a mitjans del S.XIX en un context polític de reforma legislativa marcat per l’aprovació de la Llei Moyano (1857). Aquesta llei referent a la Instrucció pública fou decretada pel ministre liberal Claudio Moyano i, a grans trets, establia l’obligatorietat de l’ensenyament primari. Es van regularitzar tots els plans d’estudi, des de l’ensenyament primari fins a l’universitari, així com tot el professorat. Establia com a llengua única en l’ensenyament el castellà i prohibia l’ensenyament de les altres llengües. No obstant això, la importància d’aquesta llei es que posava fi al control de l’església en l’ensenyament en favor de l’estat i el considerava com un dret universal, gratuït i pública.

Les fonts arxivístiques en aquest sentit són tan abundants com esparses i sovint inconnexes i contradictòries, on destaca per sobre de tot la correspondència entre l’Administració i l’ajuntament. Una tipologia documental, que sovint dóna informació molt específica, però, de poca utilitat quan es desconeixen els aspectes generals. Per altra banda, els estudis sobre l’educació al municipi no són molt abundants i existeix certa confusió i, en algun cas, contradicció pel que fa als edificis dedicats a escola.
Tanmateix, la primera escola pública de Torelló cal situar-la al carrer Ges d’avall, al número 6 actual. S’utilitza el terme d’escola, però es tractava d’una única aula, en un edifici on a la planta baixa hi havia instal·lat l’Escorxador municipal.
Una instància de varis veïns del carrer Ges d’avall del 15 de juny de 1880, existent a l’arxiu municipal, posa de manifest les molèsties i els inconvenients d’aquesta situació:
“…Que hallandose la casa-matadero público de la villa, dentro del recinto de la misma y teniendo que sufrir sus vecinos el mal olor que se desprende de él, sobre todo en tiempos calurosos, y considerando muy perjudicial a la salud pública y altramente anti-higienico, al estar el mismo situado en parage bastante centrico y poblado, habiendo por añadidura en el mismo llocal una escuela pública bastante concurrida…”
Malgrat les pressions per al trasllat de l’escola (que potser es realitzà de manera temporal durant uns pocs anys), l’aula de nens del carrer Ges d’avall es mantingué fins ben entrat el S.XX. Tanmateix, l’escorxador s’acabà traslladant el 1885 a un nou edifici, exprés per aquest ús, al carrer St.Josep.

Per la seva banda l’aula de nenes estava instal·lada al Mas Prat. Concretament, al primer pis, que es condicionà mínimament per a aquest ús. Al mateix edifici s’hi instal·là l’aula del parvulari per als nens més petits. Un document relatiu a la descripció tècnica de les aules, que molt probablement responia a les enquestes anuals que es requerien des de la Comissió Provincial d’Instrucció Pública, ens aporta dades tècniques sobre l’aula nenes; no n’especifica l’emplaçament concret, però les dades consignades apunten al que en l’actualitat seria la sala de consulta de l’arxiu.

La reivindicació per a una escola pública digne, amb unes instal·lacions aptes per a l’ensenyament de la canalla, es perllongà durant dècades. I malgrat que des de 1866 es realitzà un projecte per a la construcció d’unes escoles (compartint edifici amb l’ajuntament, al carrer Bonsuccés) (8). No fou fins al 1945 que s’inaugurà l’edifici de “les escoles nacionals” al Fortià Solà.
Després d’anys, al carrer Ges d’avall i al Mas Prat, no vas ser fins al 1931 que l’escola municipal es va traslladar a l’antiga torneria Joan Pujol i Codinachs (INVISA).

7. Lloguer a diferents entitats: nous usos per al local dels “Estudis Vells”
Després que les aules de l’escola municipal fossin traslladades a l’antiga fàbrica de Torneria Pujol, inaugurades el 4 d’octubre de 1931, l’ajuntament llogà el primer pis de l’edifici a diferents entitats. En aquesta època el Mas Prat era conegut amb el nom de els “Estudis Vells” que recordava el seu passat com a aula de l’escola municipal.

Així, trobem que a finals del 1931 es va arrendar aquest primer pis a l’entitat “Joventut Republicana”. Concretament, el 16 de desembre es signà el contracte de lloguer. En l’acta del ple de l’ajuntament del 16 de desembre del 1931 s’especificava: “F) Aprovar en totes ses parts el contracte d’arrendament del primer pis de la casa Municipal del carrer de Capsevila destinat adés a Escola nacional de noies, a la Societat “joventut Republicana” que han signat els Srs. Alcalde en nom i representació d’aquest Ajuntament com a arrendador, i en Joan Valls president de l’esmentada Societat com a arrendatari (9)”. El lloguer es fixà en 315 ptes. a l’any.
Paral·lelament, el 18 de novembre del 1931, s’autoritzà a l’escola militar “Montserrat” a utilitzar una part dels baixos de l’edifici per a impartir lliçons teòriques d’instrucció militar als seus alumnes. Durant l’abril del 1935 es lloga, també, a la nova Escola Militar “Barcelona” per a impartir-hi les seves classes teòriques (10). Cal tenir present que en aquella època, des de la mateixa societat civil s’organitzava instrucció militar per als noies abans de la seva incorporació a l’exèrcit.
A finals del 1935 l’aula dels “Estudis Vells”, fou el local utilitzat per al segon curset de Gramàtica Catalana organitzat per l’ajuntament i amb Raimund Götze com a professor. En el Torelló del 26 d’octubre de 1935 es feu una petita crònica de la inauguració del curset: “El dimarts de la setmana passada 15 del corrent tingué lloc l’obertura d’aquest Curset al local del Estudis Vells del carrer Capsevila. El Sr.Alcalde pronuncià uns breus mots, felicitant-se de que fossin en tan crescut nombre els inscrits a les classes de català. El professor del curset S.Götze remercià en nom propi i dels alumnes a l’Ajuntament, l’haver assolit que fos un fet l’organització d’aquest curset. A continuació descabdellà el seu anunciat parlament sobre la importància que té el coneixement del propi llenguatge amb el qual es donà començ al curset.
Les classes segueixen a dos quarts de nou de la vetlla els dimarts, dimecres i divendres amb l’assistència de cinquanta alumnes…” (11)

Ja durant la guerra civil i davant l’arribada d’un contingent de refugiats del País Basc i Santander, l’administració local es va haver de mobilitzar per atendre aquest col·lectiu i proporcionar allotjament, manutenció, assistència sanitària i escolarització dels infants. Malgrat i la percepció de subvenció de la Generalitat, així com, l’ajuda directe d’entitats i ciutadans, la càrrega econòmica era forta i l’aflorament de tensions un fet habitual.
En aquest sentit, el 8 de setembre del 1937, segons consta al llibre d’actes de plens d’aquell any, l’ajuntament va concedir a la Federació local de la UGT i al PSUC la “Sala Gran” de l’edifici per a muntar-hi un taller de confecció per a ocupar les refugiades i altres dones de la vila.

8. El Jutjat Municipal: més de 100 anys vinculat al Mas Prat
El Mas Prat també va acollir el Jutjat municipal (Jutjat de Pau), des de mitjans s.XIX a finals als anys 80 del s.XX.
Els jutjats de pau van ser creats pel Reial Decret de 22 d’octubre de 1855. Ja anteriorment, s’establia per llei la presència de jutges de pau a tots els municipis, com a jutges conciliadors en primera instància, dependents de l’Administració de Justícia, encara que mantenint el càrrec vinculat als alcaldes o tinents d’alcaldes. Al 1855, es van establir els jutjats de pau a tots els pobles amb ajuntament, a càrrec de veïns majors de 25 anys que sabessin llegir i escriure nomenats pel president de l’Audiència Territorial. El mateix decret ampliava les atribucions conciliadores, amb competències sobre assumptes de mínima quantia en materia civil i algunes faltes en matèria penal. D’aquesta manera i en compliment d’aquesta normativa, des de 1857 fins al 1870, l’Ajuntament va cedir la seva sala de juntes per al jutjat.

Posteriorment, la Llei Orgància del Poder judicial del 15 de setembre de 1870 va disposar la supressió dels jutjats de pau i la seva substitució pels jutjats municipals. A partir d’aquest moment, fou quan el jutjat municipal fou traslladat als baixos del Mas Prat. Tanmateix, la Llei de Bases de Justícia Municipal, de 19 de juliol de 1944, els restableix definitivament i els reorganitza. En aquest sentit, el 1944 el Jutjat de Torelló adquirí caràcter “comarcal”, ampliant la seva “jurisdicció” als pobles de la Vall i el seu entorn (Vall del Ges, Besora, St. Quirze de Besora, Montesquiu, St Boi Lluçanès, Perafita, Sora, St. Agustí del Lluçanès i Sobremunt). A partir d’aquest moment, i com a “Jutjat Comarcal de Torelló”, els baixos del Mas Prat van ser sotmesos a una nova reforma, per adaptar les oficines a l’ampliació de les seves competències. En aquestes reformes es construïren noves oficines, la porteria i l’habitatge del secretari del Jutjat. L’1 d’agost de 1948 es van inaugurar els nous locals reformats del Jutjat comarcal als baixos del Mas Prat. En el programa de la festa major d’aquell mateix any el jutge comarcal Joan Pujols Vergés feu un escrit en el que informe d’aquesta inauguració i de la importància d’aquest nou “rang” comarcal del jutjat de Torelló : “…el Juzgado comarcal que en ella (referint-se a la villa de San Feliu de Torelló) se halla radicado y al rango que en su virtud ha adquirido de pequeña capitalidad de derecho cuanta de hecho de nuestra Villa. Y si el deseo de hablaros, mis amados torellonenses, de vuestro Juzgado Comarcal es vivo en mi desde hace tiempo, la oportunidad de la inauguración de los nuevos locales que como un acto más del programa de festejos tendrá lugar el dia de San Feliu, me conmina a ello con imperiosidad inaplazable (…) Y antes de terminar, he de dejar consignada, por merecida, mi profunda gratitud al Magnifico Ayuntamiento de Torelló y en particular a su dignísimo Sr.Alcalde y activo Sr.Secretario que con celo y tesón han propulsado las reformas que hoy permiten disponer de un local, de propiedad del Ayuntamiento, realmente idóneo para la instalación y funcionamento del Juzgado Comarcal. En él se dan cita magníficas condiciones de capacidad y presentación, como uno de los mejores en su clase, habiéndose realizado para ello toda suerte de reformas sin reparos ni regateos, no pensando más en que el local sea adecuado a la importància del mismo y en condiciones como el que pueda estar mejor instalado.”

9. L’època grisa: el magatzem municipal i la 1a fase de rehabilitació
L’última dècada del S.XX va correspondre a una de les èpoques més grises del Mas Prat. Amb el trasllat del jutjat al primer pis de l’edifici de Correus de la Pl. de la Vila el 1992, l’edifici es va tancar i s’utilitzà com a magatzem municipal.
La part de l’aparcament actual, l’antic teatre, des de temps ja s’estava utilitzant com a magatzem municipal, però el 1986 va ser enderrocat i la zona s’habilità com a aparcament municipal.
L’edifici Mas Prat, es va convertir en magatzem de la brigada municipal i aparcament de les ambulàncies. Una part del local es va cedir a l’ADET per a guardar-hi part del seu material.
Però en aquest moment de desús, es va començar a covar la idea de rehabilitar l’edifici per a un ús no molt concret i ambigu de museu-arxiu. El projecte de rehabilitació es va encarregar a l’arquitecte Miquel Ricart i durant la 2a meitat dels anys 90 s’inicià la primera fase de rehabilitació de l’edifici, consistent en l’enderroc i rehabilitació de la coberta que es trobava en molt mal estat de conservació. Consolidat l’edifici a nivell de coberta, passava a descansar, únicament, en les parets perimetrals, un fet que va permetre enderrocar els envans interiors.
Els problemes sorgits per tal d’executar un projecte tan complex, van provocar un alentiment dels terminis, el canvi en la direcció del projecte i la paralització temporal de les obres.

10. EL Mas Prat com a seu del servei d’arxiu municipal: una realitat
Amb l’inici de l’any 2.000 es torna a posar en marxa el projecte, que en aquesta ocasió ja es perfilava com a “centre de difusió cultural documental i arxivística”.
Es va executar la segona fase de la rehabilitació, seguint sempre el projecte inicial, per a garantir estructuralment l’estabilitat de l’edifici, l’adequació de l’imatge exterior i la previsió en les zones d’emmagatzematge de documentació les sobrecàrregues necessàries.
Es van reforçar els sostres per a possibilitar la càrrega necessària dels compactes on guardaria la documentació i es va arranjar la façana i la pintura exterior, per aconseguir una imatge adequada a la rehabilitació dels carrers del nucli antic.
Després d’anys d’execució d’un projecte tan complex, el novembre del 2007 es va inaugurar l’edifici com a seu del servei d’arxiu municipal; un edifici pensat per a donar resposta a les funcions del servei en torn a la gestió, custodia i difusió del nostre patrimoni documental local.

——————————————————

(1) SOLÀ, FORTIÀ: Història de Torelló.
(2) TORRES SANS, XAVIER: La Vall de Torelló als segles XVI i XVII: una història de paraires i bandolers.
(3) SOLÀ, FORTIÀ: Història de Torelló.
(4) SOLÀ, FORTIÀ: Història de Torelló II. Barcelona, 1947-1948, pp. 349-350.
(5) SOLÀ, FORTIÀ: Història de Torelló II. Barcelona, 1947-1948, pp. 522-524.
(6) GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0055675&BATE=Pau%20Rigalt%20i%20Fargas
(7) VILA SOLDEVILA, EUDALD. “Ramon Sidera Roure” Programa de la Festa Major de 1971.
(8) Projecte Bladó AMT.
(9) Acta del ple de l’ajuntament del 16/12/1935. AMT.
(10) Setmanari Torelló (20/04/1935) i (28/09/2935).
(11) Setmanari Torelló (26/10/1935).